Fa temps que s’ha posat en evidència que uns dels principals reptes de la humanitat al segle XXI són la degradació dels hàbitats i ecosistemes, i la pèrdua de biodiversitat. Es tracta de reptes amb un doble vessant: per una banda, ens ha de preocupar perquè compartim el planeta Terra amb altres éssers vius i tenim el deure de conviure-hi en equilibri i llegar-lo en bones condicions a les generacions futures; i, per altra banda, perquè tenim una dependència molt gran de la natura, i la pèrdua de biodiversitat acaba repercutint negativament en nosaltres mateixos.
És en aquest sentit que l’agenda 2030, a través dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, recull la necessitat de protegir la vida submarina i la vida terrestre (ODS 14 i 15, respectivament). Com passa en la majoria d’ODS, el fet que es puguin assolir (o no) depèn de la implicació de tothom, cadascú des del seu àmbit. S’actuï des d’on s’actuï, la contribució pot anar des de treballar per protegir el que encara tenim (intentant evitar noves pèrdues), fins a la recuperació del que s’ha perdut, passant per l’estudi, la divulgació i l’educació, que són també aspectes imprescindibles perquè acaben retro-alimentant la protecció i la recuperació.
Sovint es tendeix a “adjudicar” a governs i administracions la gairebé total responsabilitat en la protecció de la biodiversitat. I és cert que hi tenen un paper primordial perquè poden condicionar el grau de protecció de la natura a través de legislació, planificació, educació, actuació (inversions) i control per evitar males pràctiques. Però això no exclou que des d’altres sectors també sigui necessari i imprescindible comprometre-s’hi.
Els sectors econòmics, per exemple, són esperonats -a través del Conveni de Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica, i altres acords internacionals- a fer accions per la conservació de la biodiversitat, el seu ús sostenible i la distribució justa i equitativa dels beneficis dels recursos genètics. I això ho poden fer de diverses maneres, en funció del sector al qual pertanyi cada empresa o institució.
De vegades pot semblar que si una empresa és de l’àmbit industrial, poca relació té amb la biodiversitat, però res més lluny de la realitat. Perquè una indústria pugui treballar necessita unes matèries primeres que, en general, o bé s’extreuen de la natura o bé es produeixen en explotacions agràries que incideixen directament en el medi. També les empreses de serveis en un moment o altre del seu cicle d’activitat acaben tenint alguna relació amb el medi natural i la biodiversitat, encara que sovint no ho sembli.
Per això, tenint en compte aquesta dependència, el més intel·ligent és incorporar la pèrdua de biodiversitat a la llista de riscos a tenir en compte a l’hora de prendre decisions.
Qualsevol activitat econòmica té a les seves mans decidir si impacta en positiu o en negatiu sobre la vida terrestre o la vida marina. En cas que sigui del sector primari, pot portar a terme l’activitat minimitzant el seu impacte negatiu directe; i si és del sector industrial o de serveis, pot posar condicions a la seva cadena de proveïment, i triar aquelles empreses que siguin respectuoses amb l’entorn i la biodiversitat. Uns i altres, també poden contribuir fomentant les bones pràctiques (per exemple, a través de sensibilització, formació, o fins i tot incentius).
Del que es tracta, doncs, és que cada empresa s’aturi a analitzar on es produeixen els impactes sobre la biodiversitat fruit de la seva activitat; els quantifiqui i els interpreti; i els incorpori en la presa de decisions, amb l’objectiu d’arribar a desenvolupar l’activitat econòmica sense pèrdua neta de biodiversitat o, fins i tot, amb impacte net positiu (no net loss o positive net impact, respectivament).
Si ens fixem -a tall d’exemple- en el cas concret de la indústria agroalimentària, és evident que el seu impacte sobre la biodiversitat depèn de quin sigui l’impacte de les seves empreses proveïdores (sector agrari), les quals poden afectar significativament sobre els hàbitats i sobre la fauna i la vegetació. El cas probablement més conegut és el de la producció d’oli de palma, que comporta tales de milers d’hectàrees de bosc, agreujant la situació d’espècies animals en perill d’extinció. Però no és l’únic; trobaríem molts altres exemples encara que no fossin de tal magnitud.
Les causes dels impactes del sector agrari poden ser molt variades. Des de l’eliminació dels ecosistemes naturals per incrementar superfície de conreu; fins a la contaminació i/o esgotament de les aigües superficials (rius, llacs, recs i basses); o l’ús de plaguicides i herbicides que repercuteixen en la pèrdua de biodiversitat (amb el risc d’acabar perjudicant el mateix sector, com és el cas de la disminució d’insectes pol·linitzadors afectant la producció); sense deixar de banda els impactes a més petita escala, però també significatius (com ara, destrucció de corredors biològics o d’hàbitats molt específics), que quan es converteixen en habituals poden acabar comportant la desaparició de determinades espècies d’aus, amfibis i/o rèptils d’una regió. Per contra, també hi ha exemples contrastats de bones pràctiques en els sectors agrícola i ramader, a favor de la biodiversitat i de la protecció dels hàbitats propers, que poden servir com a referents per replicar-los a altres indrets.
Finalment, més enllà dels sectors econòmics i les administracions, també les persones, a títol individual, podem contribuir a la causa de protegir la vida a la Terra. En tant que consumidors, podem escollir aquells productes que en tot el seu cicle de vida tinguin un menor impacte i, en especial, evitar aquells que ja s’hagi demostrat que són a autèntics generadors de pèrdua de biodiversitat. Per sort, cada vegada disposem de més informació, i existeixen segells o certificats que ens ajuden en aquesta tria.
En paral·lel, la ciutadania també pot col·laborar amb entitats sense afany de lucre que tinguin el focus posat en la natura, i que portin a terme projectes de conservació, divulgació i/o estudi. Cada vegada són més freqüents projectes de ciència ciutadana que permeten disposar de dades sobre presència (o no) de determinades espècies d’animals i plantes, o sobre la fenologia (relacionada amb migracions, impacte de la climatologia, etc.), entre d’altres.
Gràcies a milers de persones voluntàries, es pot disposar d’informació ingent que -un cop analitzada per la comunitat científica- posa en evidència l’impacte de l’activitat humana sobre els ecosistemes naturals i la biodiversitat (ja sigui per actuacions directes sobre el medi o com a causants de l’emergència climàtica) i ens pot donar pistes sobre com millorar la situació. Alhora, s’incrementa el nivell de sensibilització i compromís de les persones participants.
Com diu Jane Goodall, “When nature suffers, we suffer”. Per tant, si volem estalviar-nos patiments causats pel nostre maltractament a la natura (de la qual formem part), cadascú des del seu àmbit pot intentar contribuir a reequilibrar la relació entre els humans i el medi. És una responsabilitat compartida!