La biodiversitat, una responsabilitat compartida

2 abril, 2022 | Som Natura,

 

Fa temps que s’ha posat en evidència que uns dels principals reptes de la humanitat al segle XXI són la degradació dels hàbitats i ecosistemes, i la pèrdua de biodiversitat.  Es tracta de reptes amb un doble vessant:  per una banda, ens ha de preocupar perquè compartim el planeta Terra amb altres éssers vius i tenim el deure de conviure-hi en equilibri i llegar-lo en bones condicions a les generacions futures; i, per altra banda, perquè tenim una dependència molt gran de la natura, i la pèrdua de biodiversitat acaba repercutint negativament en nosaltres mateixos.

És en aquest sentit que l’agenda 2030, a través dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, recull la necessitat de protegir la vida submarina i la vida terrestre (ODS 14 i 15, respectivament).  Com passa en la majoria d’ODS, el fet que es puguin assolir (o no) depèn de la implicació de tothom, cadascú des del seu àmbit.  S’actuï des d’on s’actuï, la contribució pot anar des de treballar per protegir el que encara tenim (intentant evitar noves pèrdues), fins a la recuperació del que s’ha perdut, passant per l’estudi, la divulgació i l’educació, que són també aspectes imprescindibles perquè acaben retro-alimentant la protecció i la recuperació.

Sovint es tendeix a “adjudicar” a governs i administracions la gairebé total responsabilitat en la protecció de la biodiversitat.  I és cert que hi tenen un paper primordial perquè poden condicionar el grau de protecció de la natura a través de legislació, planificació, educació, actuació (inversions) i control per evitar males pràctiques.  Però això no exclou que des d’altres sectors també sigui necessari i imprescindible comprometre-s’hi.

 

Els sectors econòmics, per exemple, són esperonats -a través del Conveni de Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica, i altres acords internacionals- a fer accions per la conservació de la biodiversitat, el seu ús sostenible i la distribució justa i equitativa dels beneficis dels recursos genètics.  I això ho poden fer de diverses maneres, en funció del sector al qual pertanyi cada empresa o institució. 

De vegades pot semblar que si una empresa és de l’àmbit industrial, poca relació té amb la biodiversitat, però res més lluny de la realitat.  Perquè una indústria pugui treballar necessita unes matèries primeres que, en general, o bé s’extreuen de la natura o bé es produeixen en explotacions agràries que incideixen directament en el medi.  També les empreses de serveis en un moment o altre del seu cicle d’activitat acaben tenint alguna relació amb el medi natural i la biodiversitat, encara que sovint no ho sembli.

Per això, tenint en compte aquesta dependència, el més intel·ligent és incorporar la pèrdua de biodiversitat a la llista de riscos a tenir en compte a l’hora de prendre decisions.

Qualsevol activitat econòmica té a les seves mans decidir si impacta en positiu o en negatiu sobre la vida terrestre o la vida marina.  En cas que sigui del sector primari, pot portar a terme l’activitat minimitzant el seu impacte negatiu directe; i si és del sector industrial o de serveis, pot posar condicions a la seva cadena de proveïment, i triar aquelles empreses que siguin respectuoses amb l’entorn i la biodiversitat.  Uns i altres, també poden contribuir fomentant les bones pràctiques (per exemple, a través de sensibilització, formació, o fins i tot incentius).

 Del que es tracta, doncs, és que cada empresa s’aturi a analitzar on es produeixen els impactes sobre la biodiversitat fruit de la seva activitat; els quantifiqui i els interpreti; i els incorpori en la presa de decisions, amb l’objectiu d’arribar a desenvolupar l’activitat econòmica sense pèrdua neta de biodiversitat o, fins i tot, amb impacte net positiu (no net loss o positive net impact, respectivament).

 

Si ens fixem -a tall d’exemple- en el cas concret de la indústria agroalimentària, és evident que el seu impacte sobre la biodiversitat depèn de quin sigui l’impacte de les seves empreses proveïdores (sector agrari), les quals poden afectar significativament sobre els hàbitats i sobre la fauna i la vegetació. El cas probablement més conegut és el de la producció d’oli de palma, que comporta tales de milers d’hectàrees de bosc, agreujant la situació d’espècies animals en perill d’extinció. Però no és l’únic; trobaríem molts altres exemples encara que no fossin de tal magnitud. 

Les causes dels impactes del sector agrari poden ser molt variades.  Des de l’eliminació dels ecosistemes naturals per incrementar superfície de conreu; fins a la contaminació i/o esgotament de les aigües superficials (rius, llacs, recs i basses); o l’ús de plaguicides i herbicides que repercuteixen en la pèrdua de biodiversitat (amb el risc d’acabar perjudicant el mateix sector, com és el cas de la disminució d’insectes pol·linitzadors afectant la producció);  sense deixar de banda els impactes a més petita escala, però també significatius (com ara, destrucció de corredors biològics o d’hàbitats molt específics), que quan es converteixen en habituals poden acabar comportant la desaparició de determinades espècies d’aus, amfibis i/o rèptils d’una regió.  Per contra, també hi ha exemples contrastats de bones pràctiques en els sectors agrícola i ramader, a favor de la biodiversitat i de la protecció dels hàbitats propers, que poden servir com a referents per replicar-los a altres indrets.

 

Finalment, més enllà dels sectors econòmics i les administracions, també les persones, a títol individual, podem contribuir a la causa de protegir la vida a la Terra.  En tant que consumidors, podem escollir aquells productes que en tot el seu cicle de vida tinguin un menor impacte i, en especial, evitar aquells que ja s’hagi demostrat que són a autèntics generadors de pèrdua de biodiversitat.  Per sort, cada vegada disposem de més informació, i existeixen segells o certificats que ens ajuden en aquesta tria.

En paral·lel, la ciutadania també pot col·laborar amb entitats sense afany de lucre que tinguin el focus posat en la natura, i que portin a terme projectes de conservació, divulgació i/o estudi. Cada vegada són més freqüents projectes de ciència ciutadana que permeten disposar de dades sobre presència (o no) de determinades espècies d’animals i plantes, o sobre la fenologia (relacionada amb migracions, impacte de la climatologia, etc.), entre d’altres. 

Gràcies a milers de persones voluntàries, es pot disposar d’informació ingent que -un cop analitzada per la comunitat científica- posa en evidència l’impacte de l’activitat humana sobre els ecosistemes naturals i la biodiversitat (ja sigui per actuacions directes sobre el medi o com a causants de l’emergència climàtica) i ens pot donar pistes sobre com millorar la situació.  Alhora, s’incrementa el nivell de sensibilització i compromís de les persones participants.

Com diu Jane Goodall, “When nature suffers, we suffer”.  Per tant, si volem estalviar-nos patiments causats pel nostre maltractament a la natura (de la qual formem part), cadascú des del seu àmbit pot intentar contribuir a reequilibrar la relació entre els humans i el medi.  És una responsabilitat compartida!

El llegat de dos gegants de la natura: Edward O. Wilson i Thomas Lovejoy

3 febrer, 2022 | Som Natura,

E. O. Wilson és considerat el pare de la sociobiologia i Thomas Lovejoy va ser la persona que va descriure per primer cop el concepte de diversitat biològica o biodiversitat

 

Dos gegants de l’ecologia, la biologia i la conservació de la biodiversitat ens van deixar el passat desembre. Dos savis que s’havien convertit en referents per a moltes persones que treballen per protegir la natura. Estem parlant d’Edward O. Wilson i de Thomas Lovejoy.

E. O. Wilson és conegut per la seva gran carrera científica en el món de l’entomologia, concretament en l’estudi de les formigues, motiu pel qual va rebre el sobrenom de “Senyor de les formigues”. A més, és considerat el pare de la sociobiologia, la ciència encarregada d’investigar les bases biològiques del comportament de les espècies.

Mentre que Thomas Lovejoy va ser la persona que va descriure per primer cop el concepte de diversitat biològica o biodiversitat, és a dir, el conjunt d’espècies que viuen al planeta, l’entorn on viuen i la relació que hi ha entre elles i l’entorn. A més va ser el primer en fer nua estimació de les taxes d’extinció a nivell mundial i a preveure que moltes espècies desapareixerien a principis de segle XXI.

 

Naturalista per excel·lència i hereu de Darwin

Edward O. Wilson es va doctorar en entomologia (l’estudi dels insectes) a la Universitat de Harvard i va dedicar la seva trajectòria científica a aquests animals, a les formigues per ser més precisos. Les investigacions que va dur a terme en aquest camp li van permetre aprofundir en el coneixement del comportament de les formigues i de les seves societats. També va realitzar grans avenços en el camp de la sociobiologia, en el que va poder comparar les conductes socials de molts animals amb les de l’ésser humà, trobant-hi paral·lelismes.

També és coautor de la teoria de la biogeografia en illes, que diu que la riquesa d’espècies en una illa depèn de la distància entre la illa i el continent, la mida de l’illa i la relació entre immigració i extinció d’espècies. Això significa que hi haurà poques espècies si la illa (o zona aïllada) està lluny del continent (o gran zona amb espècies); si la illa és petita; i si arriben poques espècies i se n’extingeixen moltes. I en tindrà moltes si està a prop, és gran i hi arriben espècies i no se n’extingeixen.

A més, a banda de fer grans aportacions a la ciència, també va destacar en la transmissió d’aquest coneixement, duent a terme una tasca divulgadora molt important amb la que va guanyar dues vegades el premi Pulitzer en la categoria de no ficció: al 1979, amb “La naturalesa humana”, i al 1991, amb “Les formigues”.

Aquesta combinació de ciència, fusió de disciplines, curiositat pel món natural i ganes de transmetre el coneixement adquirit van fer que Wilson fos un naturalista com els que hi havia als segles XVIII i XIX, seguint l’estela de grans personalitats com Alexander von Humboldt o Charles Darwin. De fet, és considerat l’hereu de Darwin en el s. XX.

 

L’Amazones i la pèrdua d’espècies degut a la desforestació

Per altra banda, les contribucions de Thomas Lovejoy han sigut vitals per poder conèixer com els danys a la natura afecten a la biodiversitat i com canvia el nombre d’espècies a mesura que es va degradant un ecosistema. I tot gràcies a les investigacions que va dur a terme durant els anys que va treballar a l’Amazones.

Les seves investigacions van permetre analitzar les espècies presents en zones intactes, així com en zones aïllades degut a la desforestació. Gràcies a aquests treballs, va poder saber quantes espècies hi havia a l’hàbitat inalterat i quantes un cop aquest havia canviat. La diferència va permetre obtenir la taxa de canvi d’espècies o, el que és el mateix, la taxa d’extinció en funció de la pèrdua d’espais naturals.

Aquests coneixements són els que va usar per estimar la taxa d’extinció a tot el planeta i fer la funesta predicció per al segle XXI mencionada al principi. Una predicció que s’està complint, perquè actualment la taxa d’extinció d’espècies és molt més alta que en els últims deu milions d’anys i hi ha un milió d’espècies amenaçades. És un fenomen que ja es coneix com la sisena gran extinció massiva del planeta, la primera causada per una espècie: la humana.

Wilson i Lovejoy van lluitar per la conservació de la biodiversitat i van influir a moltes persones a seguir els seus passos per preservar les espècies i els ecosistemes.

 

Referents i inspiració per a noves generacions

Els treballs que han dut a terme Edward O. Wilson i Thomas Lovejoy han ajudat a millorar la comprensió del món natural i a conèixer els danys que estem causant. Però no es van quedar només aquí, si no que van lluitar per la conservació de la biodiversitat i van influir a moltes persones a seguir els seus passos per preservar les espècies i els ecosistemes.

Edward O. Wilson va lluitar durant anys perquè la societat i els governs duguessin a terme accions per a protegir la natura i, en els últims anys, defensava la idea que calia protegir la meitat del planeta, en l’anomenat “Half-Earth project”, a través de la seva pròpia fundació, la E.O. Wilson Biodiversity Foundation. Un projecte que ha inspirat a les Nacions Unides per aconseguir la protecció del 30 % del planeta de cara al 2030, i que té com a nom 30×30.

Tot i la magnitud dels problemes ambientals existents, Thomas Lovejoy era optimista pel que fa al futur i estava segur que podríem aconseguir minimitzar els danys. Al llarg de la seva vida va ajudar i inspirar a moltes altres persones, com Enric Sala, biòleg i explorador resident de la National Geographic Society, creador del projecte Pristine Seas per identificar, estudiar i protegir els últims llocs salvatges de l’oceà.

Queda molta feina per fer i caldrà treballar dur per aconseguir conscienciar a la societat i que els governs actuïn. Però confiem en què la tasca d’aquests dos gegants seguirà viva en les noves generacions i que lluitaran des de les seves espatlles per aconseguir un món millor per al futur. Un futur que serà sostenible o no serà.

La necessitat d’una normativa actualitzada sobre residus

6 octubre, 2021 | Reflexions,

Les emissions derivades de la deposició de residus als abocadors correspon al 77 % de les emissions generades en la gestió de residus

La contaminació deguda als residus que generem és una problemàtica greu que té un impacte ecològic gran. Afecta als aqüífers, a l’atmosfera, als oceans i a un gran nombre d’espècies. I, en conseqüència, també ens afecta als humans.

La gran majoria de nosaltres ha vist les típiques imatges d’animals marins amb plàstics enredats en alguna part del cos o dins de l’estómac. També hem vist vastes extensions d’aigua amb residus surant a la superfície. L’abast dels materials llençats que usem diàriament és tan gran que recentment s’han trobat plàstics, envasos i restes de roba a la tercera fossa oceànica més profunda del planeta, a uns 10.000 metres de fondària.

A terra ferma els impactes tampoc són desdenyables. L’acumulació i degradació dels materials als abocadors obligar a prendre mesures per no danyar els entorns. Això implica la necessitat d’impermeabilitzar el sòl sota de l’abocador per evitar que els líquids resultants de la descomposició dels residus, els lixiviats, arribin a contaminar les masses d’aigua properes a través dels aqüífers. I no sempre s’aconsegueix.

A més, s’ha de tenir en compte l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Segons el document “Càlcul de les emissions de GE derivades de la gestió dels residus municipals. Metodologia per a organitzacions”, de febrer de 2020 i elaborat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic i el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, les emissions derivades de la deposició de residus als abocadors correspon al 77 % de les emissions generades en la gestió de residus. En general, aquest sector és responsable d’un 6 %, aproximadament, de totes les emissions a Catalunya.

Proposta de llei de residus per fomentar l’economia circular

El passat mes de maig, el Govern espanyol va remetre el projecte de Llei de Residus i Sòls Contaminats per impulsar una economia circular i baixa en carboni. Sense data encara per a la seva aprovació, aquesta nova llei vol alinear-se amb les noves orientacions i els nous objectius en matèria de residus definits per la Unió Europea, com l’augment de la taxa de reciclatge fins a un 65 % de cara a 2035.

Un dels principals objectius de la proposta de Llei i de la Unió Europea és el foment de l’economia circular. Actualment la quantitat de recursos necessaris per produir els materials que usem habitualment és molt gran i una forma de mesurar aquest fenomen és el Dia de la Sobrecapacitat de la Terra: el dia en que consumim tots els recursos naturals que el planeta és capaç de regenerar en un any.

Des de 1970 aquesta data ha anat avançant: a nivell global, l’any 1997 va ser a finals de setembre i al 2019 va tenir lloc el 29 de juliol. Per aquest 2021, tenint en compte l’efecte de la pandèmia per la Covid-19, també ha sigut el 29 juliol, per a tot el planeta. Però si ens fixem en el cas d’Espanya, els càlculs indiquen que el Dia de la Sobrecapacitat va ser el 25 de maig. És a dir, estem usant els recursos naturals de l’any que ve des de fa quatre mesos. Això implica que estem usant 2,5 planetes Terra per cobrir les nostres necessitats durant el 2021. Només a Espanya.

I les previsions globals indiquen que, de cara a 2025, necessitarem a tot el món tres planetes per mantenir el ritme de producció i consum. Òbviament es tracta d’un ritme insostenible per a la Terra i per a nosaltres: els recursos són finits i l’impacte del canvi climàtic encara pot limitar més l’accés als recursos.

L’ús sostenible dels recursos i la prevenció en la generació de residus són dues formes molt importants per aconseguir convertir-nos en societats sostenibles amb el nostre entorn

Foment de l’ús sostenible dels recursos

A banda de l’economia circular, la nova llei de residus també vol restringir els plàstics d’un sol ús, fomentar la prevenció en la generació de residus, augmentar la taxa de recollida selectiva i reciclatge, incentivar el consum d’aigua no envasada a l’hostaleria i la restauració, implementar instruments econòmics i incentius, aplicar la responsabilitat ampliada del productor i mantenir la regulació dels sòls contaminats.

L’ús sostenible dels recursos i la prevenció en la generació de residus són dues formes molt importants per aconseguir convertir-nos en societats sostenibles amb el nostre entorn. Si no canviem la relació que tenim amb el planeta i la forma com elaborem els materials necessaris per viure, els impactes que generem s’aniran agreujant i tindran conseqüències nefastes. I aquestes ens afectaran tan a nosaltres com a la resta d’espècies existents a la Terra.

Entre totes les persones podem aconseguir canviar els hàbits que tenim i assegurar un futur millor. Un futur que sigui sostenible a tots els nivells i que permeti una convivència correcta amb l’entorn que ens envolta i del qual depenem.