Com podem viure amb escassetat d'aigua?
Nombroses espècies presenten adaptacions per sobreviure a la manca d'aigua, però d'altres no i patiran les conseqüències de les sequeres.
Continguts
Comparteix aquest article
L’aigua com a limitant per a la supervivència
Fa un parell de mesos vam parlar de com Doñana s’havia assecat gairebé del tot per culpa de la sobreexplotació dels aqüífers i de la intensa sequera que està vivint tot el país. Una sequera intensificada pels efectes de la crisi climàtica.
La manca d’aigua és un dels limitadors principals a l’hora de sobreviure, per no dir el principal. Sense aigua és gairebé impossible de viure. Si no només cal veure l’ingent nombre d’elefants, zebres, girafes i altres animals que han mort per la sequera que afecta Kenya. Una sequera que també està tenint efectes greus per a la població local, ja que més de 4 milions de persones es troben en situació d’inseguretat alimentària.
Si ens fixem en els diferents ecosistemes que hi ha al planeta, aquells que tenen menys quantitat d’aigua, és a dir, els deserts, són els que tenen menor biodiversitat. I, a causa de la crisi climàtica, deserts com el del Sàhara s’estan expandint, posant en risc moltes espècies que veuen com la quantitat d’aigua disponible disminueix, amb el consegüent impacte a les persones.
Fa un temps ja parlem de projectes per evitar aquest fenomen ia la COP 27, que s’ha dut a terme durant aquest novembre a Xarm al-Xeikh, Egipte, també s’ha posat sobre la taula la problemàtica de la manca d’aigua amb una taula rodona per assegurar l’accés d’aquest recurs i diverses reunions per buscar solucions a altres efectes negatius vinculats amb l’aigua.
Tanmateix, moltes vegades només cal mirar la natura per trobar la solució a molts dels problemes que ens afecten. Hi ha moltes espècies adaptades a l’escassetat d’aigua i la sequera, per no dir les que viuen directament a deserts. I no cal anar gaire lluny per trobar-les: el clima mediterrani és ple d’espècies que estan adaptades a la poca quantitat d’aigua.
Evitar la pèrdua d’aigua
Les plantes, per la seva vida immòbil, són les que poden patir més els processos de sequera i per això han desenvolupat diversos mecanismes per evitar la pèrdua d’aigua i potenciar-ne l’acumulació quan plou. La majoria d’aquestes adaptacions es mostren a les fulles, ja que són les estructures que tenen més superfície, cosa que les fa propenses a la deshidratació.
L’escleròfila, observada en plantes com l’alzina (Quercus ilex) o el boix (Buxus sp), és l’enduriment del teixit que forma la fulla, per la qual cosa no es trenca quan els estomes (les estructures que permeten l’entrada i sortida de gasos i aigua a la fulla) s’obren i es tanquen, controlant millor la transpiració.
Per evitar la pèrdua d’aigua també hi ha plantes que tenen fulles amb una superfície menor per reduir l’àrea en contacte amb l’exterior, com els pins, o que fins i tot les han convertit en espines, com l’argelaga (Genista scorpius). Altres el que fan és mantenir les fulles tot l’any: són perennes. De fet, totes les plantes esmentades fins ara pertanyen a aquest grup.
Altres plantes modifiquen la morfologia per acumular aigua al seu interior, com els cactus o els baobabs. A la regió mediterrània podem trobar diverses plantes que usen aquesta estratègia, com la figuera de moro (Opuntia ficus-indica) o l’atzavara (Agave americana), encara que es tracta d’espècies exòtiques i ja estaven adaptades a aquest fenomen al seu lloc d’origen.
També hi ha plantes que mostren adaptacions a nivell fisiològic, regulant la producció d’hormones o altres compostos per modificar processos relacionats amb la fotosíntesi. És el que s’ha vist amb diferents plantes d’ordi provinents de clima mediterrani i de clima desèrtic. Les de clima desèrtic redueixen la seva activitat quan hi ha menys disponibilitat d’aigua.
Aconseguir aigua d’on no hi ha
Els animals, per part seva, tenen l’avantatge de la mobilitat. Moltes espècies migren a zones amb condicions més favorables. Qui no ha vist als documentals ramats d’elefants, antílops, zebres, nyus i altres mamífers africans que es desplacen milers de quilòmetres buscant zones amb aigua?
Però els animals que no tenen una gran capacitat de desplaçament tenen adaptacions que els permeten sobreviure en entorns desfavorables. Algunes espècies poden sobreviure llargs períodes de sequera en forma d’ou, com un petit invertebrat que trobem a Catalunya anomenat tortugueta (Triops cancriformis): quan torna a ploure, neixen els individus i completen el cicle vital. Si deixa de ploure, els ous romandran al substrat fins que torni a haver-hi precipitació.
Altres aprofiten la humitat ambiental per obtenir aigua. Això és típic d’animals de zones desèrtiques quan, al clarejar, l’escassa humitat precipita i es formen gotes sobre el seu cos, tal com fa l’escarabat del gènere Onymacris, que habita el desert del Namib. Quan l’aigua es condensa al cos, dirigeix les gotes fins a la boca per poder beure. Una cosa semblant fa el diable espinós o motxol (Moloch horridus), un rèptil australià, que en entrar en contacte amb l’aigua (sigui una bassa o una gota que cau d’una planta), la seva pell condueix el líquid cap a la boca.
Una altra adaptació és la que mostra la rata cangur (Dipodomys sp), que viu als deserts dels Estats Units: no beu aigua en tota la vida, sinó que l’absorbeix del seu aliment. I no podem oblidar la capacitat d’emmagatzemar aigua que tenen els camells, capaços de passar dies sense beure, aprofitant tot el líquid que havien ingerit prèviament.
Amb l’excepció de la tortugueta, cap d’aquests animals no viu en hàbitats mediterranis i tampoc no els tenim amb unes adaptacions tan extremes. Això fa pensar que si els períodes de sequera s’incrementen i els ecosistemes que coneixem també s’acaben modificant, moltes espècies que tenim ara mateix es podrien extingir.
Potser algunes espècies desèrtiques ampliaran la seva distribució i serà habitual veure-les a zones mediterrànies, entre les plantes autòctones que puguin sobreviure a les condicions futures. En el cas de les plantes, conèixer les seves adaptacions pot ser molt útil a l’hora de desenvolupar cultius més resistents a la sequera i minimitzar els impactes en l’alimentació per a les persones.
La crisi climàtica suposa una amenaça per a molts animals i plantes i l’increment previst de les sequeres és un avís per a tots aquells organismes que no presenten adaptacions davant d’aquest fenomen: són els que notaran més els efectes de l’escassetat d’aigua. Els nostres boscos patiran cada cop més i, per aquest motiu, cal una gestió adequada d’aquests entorns que afavoreixi la seva adaptació a les noves condicions.
Tot i això, la principal acció que hem de dur a terme és reduir les emissions i protegir els espais naturals per trobar una solució a la situació actual i evitar la pèrdua de gran part de la biodiversitat.
Posa’t en contacte amb nosaltres i descobreix com podem ajudar-te a aconseguir els teus objectius de sostenibilitat.