Perspectives ESG 2026: Tendències de mitjans d'any en capital privat

Joana Capote Soares

Close

Joana Capote Soares

Contact Joana Capote Soares View full profile

Continguts

• Quantificació i llenguatge prudent
• Due diligence especialitzada
• Impulsors comercials
• IA responsable
• Perspectives
• Contacta'ns

Comparteix aquest article

• Comparteix a través de Linkedin
• Comparteix a través de Facebook
• Comparteix a través de X
• Comparteix per correu electrònic

Durant els darrers 18 mesos, el debat públic sobre l’ESG s’ha tornat més discret. Molts inversors han reformulat els seus compromisos, han abandonat coalicions i han moderat la seva terminologia.

Tanmateix, en el capital privat, l’ESG, que avui es tracta més habitualment sota el concepte de sostenibilitat, no està perdent impuls. Al contrari, la sostenibilitat està més integrada que mai en la manera com les firmes seleccionen, duen a terme la due diligence, mantenen i venen actius.

El que ha canviat és l’èmfasi, que ha passat dels valors a la valoració. El capital privat exigeix proves del vincle entre les activitats de sostenibilitat i el rendiment financer.

Quantificació i llenguatge prudent

El canvi més clar és una quantificació més profunda. El capital privat està deixant enrere les puntuacions ESG a nivell de cartera per dur a terme una avaluació rigorosa de com les iniciatives de sostenibilitat impulsen el rendiment financer. Els inversors volen identificar durant la due diligence el potencial de creació de valor d’accions específiques i quantificar-ne la contribució al creixement de l’EBITDA en el moment de la desinversió. Els models acadèmics formals, com ara el marc Return on Sustainability Investment (ROSI) de NYU Stern, ofereixen metodologies comunes potencials per al sector. Tanmateix, molts equips de capital privat els consideren massa teòrics per aplicar-los a la pràctica.

En lloc d’això, alguns inversors han començat a desenvolupar eines més pragmàtiques i a demanar a les empreses participades que demostrin directament les implicacions financeres dels seus programes de sostenibilitat. Permira, per exemple, ha desenvolupat un manual de creació de valor mitjançant la sostenibilitat que identifica palanques de valor específiques per sector i les vincula amb resultats empresarials mesurables.

Un altre àmbit de convergència al mercat és l’avaluació dels ingressos vinculats a la sostenibilitat, o dels ingressos en risc per sostenibilitat: una mesura dels ingressos associats a clients amb requisits, sol·licituds o expectatives relacionats amb la sostenibilitat.

Al mateix temps, les firmes s’han tornat més cautes a l’hora de comunicar sobre sostenibilitat, tot i que el grau de cautela varia segons la geografia. El canvi és més pronunciat als Estats Units i en firmes globals amb una exposició significativa a aquest mercat, on la politització de l’ESG ha portat a moderar el llenguatge. En descàrrecs de responsabilitat i declaracions prospectives, l’èmfasi ha passat de l’impacte al risc, la resiliència, l’eficiència i la creació de valor. Aquest patró s’observa en la manera com firmes com KKR presenten els seus continguts de sostenibilitat. Per exemple, diversos articles recents de KKR assenyalen que els factors de sostenibilitat representen únicament «alguns dels molts factors que KKR considera en avaluar una inversió» i que no hi ha cap garantia que aquests factors «millorin el valor a llarg termini i els rendiments financers».

Les firmes europees han trigat més a allunyar-se de la terminologia ESG explícita, en part perquè l’entorn regulador, inclosos l’SFDR i la CSRD, continua exigint-la i normalitzant-la. El resultat és una divergència creixent en la manera de descriure la sostenibilitat a banda i banda de l’Atlàntic, fins i tot quan l’activitat subjacent és àmpliament similar.

La quantificació de la sostenibilitat és més directa en el moment de la venda. Tot i que els informes de Vendor Due Diligence ESG ja són un component habitual de la preparació d’una desinversió, els inversors tendeixen a destacar les iniciatives el valor de les quals es pot demostrar clarament, ja sigui mitjançant millores de rendiment, reducció de riscos o creixement accelerat. Per regla general, només les afirmacions de sostenibilitat fonamentades formen part del relat d’inversió més ampli, mentre que les activitats amb vincles financers menys tangibles reben menys atenció.

La situació inversa és igualment rellevant: un rendiment deficient o una gestió inadequada de qüestions ESG, especialment passius no resolts com ara deficiències en seguretat i salut o terrenys contaminats, poden retardar una transacció o reobrir converses sobre la valoració. Quan aquests problemes apareixen tard en la due diligence, els compradors poden sol·licitar ajustos de preu, indemnitzacions o garanties específiques i, en alguns casos, ajornar o abandonar l’operació. Aquesta asimetria, per la qual les iniciatives ben fonamentades reforcen el relat d’inversió mentre que els passius no gestionats poden erosionar-lo, reforça l’èmfasi en identificar i abordar els riscos ESG amb prou antelació a una venda.

Due diligence especialitzada

La due diligence és cada vegada més especialitzada. Històricament, les firmes de capital privat adoptaven un enfocament ampli de due diligence ESG i de sostenibilitat abans de les adquisicions. Avui, els inversors complementen, i en alguns casos substitueixen, aquestes revisions amb avaluacions específiques centrades en els riscos més rellevants per a la tesi d’inversió. Aquestes avaluacions poden incloure la descarbonització, el risc climàtic físic, la intel·ligència estratègica relacionada amb la geopolítica, l’alineació reguladora, el medi ambient, la seguretat i salut i els drets humans.

En els casos de risc més elevat, poden recolzar-se en visites sobre el terreny a les operacions i als proveïdors. És fonamental que les conclusions alimentin cada vegada més el comitè d’inversió i el pla de creació de valor posterior a l’adquisició, en lloc de quedar aïllades en un procés de compliment normatiu independent.

Un avenç destacable és el creixement de la due diligence sobre talent, lideratge i cultura. Els inversors no només avaluen si els equips directius són competents, sinó també si són els líders adequats per portar una empresa a la seva fase següent, inclosa la seva experiència prèvia sota propietat de capital privat. La due diligence de l’equip directiu i les avaluacions de la cultura corporativa s’estan convertint en elements habituals del conjunt d’eines disponibles. A la pràctica, això acosta els especialistes en sostenibilitat i capital humà a les funcions internes de talent i reflecteix un canvi més ampli cap a la consideració de la qualitat del lideratge, la cultura organitzativa i les qüestions laborals com a factors rellevants per a la creació de valor, en lloc d’assumptes que s’aborden després de l’adquisició.

Impulsors comercials, no ideològics

La pressió externa que impulsa l’acció en sostenibilitat continua sent significativa, tot i que ha evolucionat des d’una agenda basada en valors, ideologia i marcs de referència cap a una altra de més comercial i tangible. El finançament vinculat a la sostenibilitat ja està consolidat. EQT va establir recentment un préstec vinculat a la sostenibilitat, SLL (Sustainability-Linked Loan), de 4.400 milions de dòlars per al seu fons BPEA IX, considerat el més gran d’aquest tipus a Àsia, que vincula el preu del finançament a objectius materials de sostenibilitat de les empreses participades subjacents.

Les empreses amb el suport de capital privat busquen cada vegada més finançament vinculat a la sostenibilitat, principalment SLL de bancs o ajustos de marge vinculats a ESG d’entitats de crèdit privat. Quan la sostenibilitat es reflecteix en el cost del capital, deixa de ser un exercici d’informació i passa a formar part de l’economia de l’operació.

La regulació és el segon impulsor i la seva evolució recent és il·lustrativa. A Europa, la direcció és la simplificació, no l’eliminació. Moltes empreses participades mantindran obligacions reguladores relacionades amb la sostenibilitat, encara que algunes deixin d’estar incloses en l’àmbit d’aplicació de la complexa Directiva sobre informació corporativa en matèria de sostenibilitat (CSRD) de la UE. A la pràctica, hem observat que la regulació impulsa una implicació més gran de les empreses participades, no pas menor. Tot i que la conversa hagi canviat, la necessitat subjacent de comprendre i gestionar el risc de sostenibilitat es manté.

El tercer impulsor és la demanda dels clients. Les empreses participades afronten cada vegada més requisits i sol·licituds de sostenibilitat dels seus propis clients, expressats mitjançant normes de compres, codis de conducta per a proveïdors i sol·licituds de dades. Complir aquests requisits afavoreix la retenció de clients i, en alguns casos, genera nous ingressos, fet que redefineix la sostenibilitat com una font d’avantatge competitiu en lloc d’un cost. A diferència de la regulació, la demanda dels clients també està més protegida davant dels canvis en el clima polític.

IA responsable

Finalment, l’àmbit dels equips interns de sostenibilitat, tant a les firmes de capital privat com a les empreses participades, s’està ampliant per incloure la IA responsable. A mesura que les empreses adopten la IA, les qüestions associades de governança i plantilla, inclosos el risc de model, el doble ús, els biaixos, la confidencialitat i l’impacte sobre els llocs de treball, recauen cada vegada més en els equips ESG. La raó és senzilla: aquests equips ja disposen de capacitats per avaluar i governar riscos no financers. Firmes com Permira i Carlyle estan desenvolupant els seus propis principis d’IA responsable, aplicables tant dins de la firma com a les empreses participades.

Tanmateix, els principis són més fàcils de redactar que no pas d’aplicar. Les obligacions arriben a través del Reglament d’IA de la UE, però, igual que els principis, el compliment estableix un mínim i no un estàndard d’excel·lència. Els casos més difícils depenen de fets que un marc no pot aportar. La qüestió central és el doble ús. Un producte d’identificació biomètrica venut a un minorista per prevenir pèrdues planteja una situació diferent quan arriba a un cos policial, i una altra de diferent quan hi arriba a través d’un distribuïdor en una jurisdicció que el patrocinador mai no va sotmetre a due diligence. La tecnologia no canvia, però sí l’exposició.

El doble ús no és un problema nou. És una de les raons per les quals existeixen les llistes d’exclusió en l’àmbit de la defensa i per les quals mai no han estat suficients per si soles. Les llistes funcionen perquè les armes controvertides estan prohibides per convenis internacionals i es recullen expressament en els indicadors de principals incidències adverses de l’SFDR. La IA no té una línia equivalent. Se situa en una zona grisa i hi situa una part molt més gran de la cartera, especialment les empreses de programari per a les quals no es va dissenyar cap llista d’exclusió. La qüestió rarament es limita al que fa la tecnologia. Es refereix més aviat a l’acceptació de clients: qui figura a la llista de clients, si el contracte restringeix la revenda i l’ús final, si el proveïdor disposa de drets d’auditoria i on està realment instal·lat i en funcionament el programari, i per a qui, en cada moment.