El risc climàtic ja és al balanç financer: el que moltes organitzacions encara no volen veure

Un punt d'inflexió que va arribar abans del previst

reunió corporativa

Durant anys, el risc climàtic s’ha tractat en els informes corporatius amb una ambigüitat funcional. Justa per complir amb les expectatives d’inversors i reguladors, però sense concretar prou com per obligar a prendre decisions costoses. Aquest marge s’ha esgotat.

La combinació de fenòmens climàtics extrems cada vegada més freqüents, una pressió reguladora creixent i una nova generació d’eines de modelització està empenyent bancs i entitats financeres cap a una realitat que moltes organitzacions de les seves carteres encara no han interioritzat del tot: el clima ja té preu, i aquest preu es reflecteix en els estats financers.

Per això, la pregunta rellevant per als equips de risc ja no és si el canvi climàtic pot afectar les seves carteres. La qüestió és quant d’aquest impacte ja s’està produint de manera silenciosa, sense aparèixer en cap provisió ni en cap ràtio de capital.

Com està canviant el sector financer

El sector financer fa més d’una dècada que desenvolupa marcs conceptuals per abordar el risc climàtic. El veritable gir, però, s’està produint ara en el terreny operatiu i supervisor.

El Banc Central Europeu ha estat un dels actors més actius en aquest procés. El novembre de 2022 va començar a aplicar requeriments addicionals de capital als bancs que no gestionessin adequadament els riscos climàtics i mediambientals, amb un calendari progressiu per integrar aquestes exposicions en els processos ICAAP abans de finals de 2024. El 2025 va fer un pas més en introduir un “factor climàtic” en el seu marc de col·lateral: els bons corporatius d’emissors amb una exposició més gran als riscos climàtics passen a tenir una valoració inferior i, per tant, resulten més cars com a garantia. És la primera vegada que un banc central incorpora el risc climàtic de manera tan directa en les seves eines monetàries.

Els exercicis d’estrès climàtic permeten dimensionar millor el problema. L’exercici conjunt Fit-for-55 realitzat el 2024 pel BCE, l’EBA, l’EIOPA i l’ESMA va analitzar l’impacte sobre bancs, asseguradores, fons de pensions i fons d’inversió. Les conclusions van ser clares. Els riscos de transició, per si sols, difícilment amenacen l’estabilitat financera del sistema. El problema apareix quan es combinen amb xocs macroeconòmics adversos. En aquest escenari, les pèrdues potencials per a la banca europea podrien superar els 630.000 milions d’euros, prop d’un 90% més que en un escenari macroeconòmic base.

El vicepresident del BCE, Luis de Guindos, ho va resumir amb força precisió: el sistema no està en risc sota els escenaris analitzats, però les pèrdues de l’escenari més sever deixen poc marge per a la complaença i reforcen la necessitat d’una gestió proactiva.

Els mateixos càlculs del BCE estimen que, davant d’un esdeveniment climàtic físic sever com inundacions extremes, els bancs europeus podrien necessitar reservar capital addicional equivalent a gairebé un punt percentual dels seus actius. En termes pràctics: menys diners disponibles per prestar i més pressió sobre la seva rendibilitat. El risc climàtic ja afecta quanta capital ha de guardar un banc avui, no en el futur.

El senyal més clar que això va de debò va arribar quan el BCE va multar Crédit Agricole amb 7,55 milions d’euros per no haver avaluat a temps els seus riscos climàtics. No per gestionar-los malament, sinó simplement per no haver-los analitzat dins del termini. L’incompliment ja té preu, i els reguladors estan disposats a cobrar-lo.

El problema de les provisions: un silenci que inquieta

La bretxa entre la narrativa i la realitat es fa especialment visible en el tractament del risc climàtic dins de les pèrdues esperades de crèdit. Una anàlisi dels informes anuals de 2024 de grans bancs europeus i del Regne Unit va identificar un patró preocupant. Tot i que la majoria de les entitats afirma considerar els riscos físics i de transició en les seves avaluacions de deteriorament creditici, gairebé totes conclouen que aquests riscos no tenen un impacte material en les seves provisions.

Un exemple que il·lustra bé la contradicció: HSBC va declarar al tancament de 2024 que els riscos climàtics no tenien un impacte rellevant sobre els seus comptes a curt i mitjà termini. Això, mentre el BCE publicava dades que apuntaven a pèrdues potencials de centenars de milers de milions d’euros per a la banca europea en escenaris adversos. La distància entre el que reconeixen els bancs en els seus informes i el que mostren els reguladors és exactament on s’acumula el risc que ningú no està comptabilitzant.

Aquesta prudència comptable pot tenir explicacions raonables: incertesa en els models, dades incompletes, horitzons temporals difícils d’encaixar en normes com la IFRS 9*, pensades per a terminis més curts. Però també planteja una pregunta incòmoda. S’està subestimant l’impacte perquè els models encara no estan madurs, o perquè reconèixer-lo explícitament tindria efectes immediats sobre el capital regulatori?

*IFRS 9: Norma comptable internacional que regula com les entitats financeres han de calcular i provisionar les seves pèrdues esperades per risc de crèdit.

El que no apareix als comptes de moltes organitzacions

El risc no es limita als balanços bancaris. El veritable focus sistèmic es troba en les empreses que formen part de les seves carteres de crèdit i d’inversió i que encara no han incorporat el risc climàtic en la seva planificació estratègica ni en els seus propis balanços. Els canals de transmissió són diversos i, en molts casos, ja estan operant.

  • El risc físic directe: Els incendis de Los Angeles el 2025 van provocar pèrdues estimades entre 76.000 i 131.000 milions de dòlars en danys a la propietat i al capital. La DANA a València ha tingut un cost estimat que ascendeix a uns 4.044 milions d’euros. Aquests esdeveniments no són excepcionals. La freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems han augmentat de manera documentada, i el dany financer associat s’ha més que duplicat en les darreres dues dècades. Les empreses amb actius físics en zones exposades que no han actualitzat els seus models de valoració de col·lateral o de continuïtat operativa estan assumint riscos que no apareixen en cap epígraf dels seus comptes anuals.
  • El risc de transició: La reorientació de la política energètica, els mercats de carboni, els estàndards d’eficiència i els canvis en les preferències de consumidors i inversors generen risc d’actius varats en sectors intensius en carboni. Un estudi sobre 1.057 bancs cotitzats entre 2007 i 2020 va concloure que el risc climàtic eleva el risc sistèmic bancari en afectar tant la probabilitat d’impagament dels prestataris com el valor de mercat dels actius.
  • Risc de repricing: La recerca publicada al Journal of Finance el 2025 mostra que el risc climàtic i els desastres naturals ja estan encarint el cost del crèdit bancari a les zones més exposades. El mercat comença a posar preu als riscos físics fins i tot quan els models interns de les entitats encara no els reflecteixen de manera explícita en les seves provisions.
  • El risc de mercat i reputacional: Un estudi d’esdeveniments sobre les 85 entitats bancàries europees més grans durant l’estrès climàtic del BCE de 2022 va evidenciar reaccions negatives dels inversors tant a l’anunci de l’exercici com a la publicació dels resultats. Els bancs amb una exposició més gran al risc físic van registrar rendiments anormals acumulats negatius d’entre el 4,5% i el 6,5%, sense que hi hagués canvis immediats en el capital regulatori. El mercat estava anticipant el cost del risc abans que ho exigissin els supervisors.

La paradoxa geopolítica: el risc creix mentre la política retrocedeix

Just quan el sistema financer comença a internalitzar aquests riscos amb més rigor, el marc polític global que hauria de facilitar una transició ordenada travessa una fragmentació inèdita.

El 20 de gener de 2025, l’administració Trump va formalitzar la retirada dels Estats Units de l’Acord de París per segona vegada. Va revocar el Pla de Finançament Climàtic Internacional i va eliminar l’obligació que els reguladors financers avaluessin els riscos climàtics per al sistema financer. La Reserva Federal, la FDIC i l’OCC van abandonar simultàniament la xarxa NGFS (Network for Greening the Financial System), al·legant un canvi de prioritats i la incompatibilitat amb els seus mandats prudencials. A l’octubre de 2025, la FDIC va rescindir formalment els principis per a la gestió del risc financer relacionat amb el clima en grans institucions financeres, publicats tot just dos anys abans.

La paradoxa és notable: el país que històricament va liderar l’arquitectura financera global es retira de l’espai on s’estan dissenyant les eines de gestió d’un dels seus riscos sistèmics emergents més rellevants.

El risc de contagi polític existeix. Alguns estudis acadèmics publicats el 2025 mostren que la retirada d’una economia avançada com l’estatunidenca pot augmentar els costos marginals globals de descarbonització i generar incentius al free riding. Tot i això, a dia d’avui, abril de 2026, no s’observa un efecte dòmino. Cap altre país ha abandonat l’Acord de París. La UE, el Regne Unit, el Japó, la Xina i els principals bancs centrals mantenen els seus compromisos, tot i que l’absència del regulador estatunidenc introdueix asimetries metodològiques i dificulta la comparabilitat dels exercicis d’estrès climàtic.

Per als equips de risc i finances, el rellevant és entendre que la retirada política no elimina ni el risc físic ni el de transició. Redueix la coordinació per gestionar-los, cosa que a llarg termini augmenta la probabilitat d’ajustos més abruptes i costosos. Precisament els escenaris de transició desordenada són els que generen pèrdues més grans.

*Tèrme econòmic que descriu la tendència d’alguns actors a beneficiar-se dels esforços i costos assumits per altres sense contribuir-hi.

El BCE com a contrapès: la UE avança on altres retrocedeixen

Mentre la supervisió financera estatunidenca es replega, el BCE ha completat el seu pla climàtic 2024-2025 avançant en totes les línies previstes. El gener de 2026 va anunciar la integració dels riscos climàtics i de natura en els seus marcs de política monetària, la incorporació de l’ETS2 en les seves projeccions macroeconòmiques i una reducció del 39% de les emissions de les seves pròpies operacions respecte de 2019.

El següent front ja està identificat. El BCE ha assenyalat la degradació dels ecosistemes i l’escassetat d’aigua com la propera frontera del risc financer. En paral·lel, l’EBA consulta amb el sector la metodologia de referència per a la gestió dels riscos ESG sota CRR3, amb horitzons de curt, mitjà i llarg termini. Per a les organitzacions que operen o es financen en l’entorn europeu, la direcció és clara. El risc climàtic serà un factor de capital, de preus i d’accés al finançament.

Què haurien d’estar fent les organitzacions que encara no ho fan

La materialització financera del risc climàtic no està esperant que els marcs regulatoris estiguin completament tancats. Ja es manifesta en primes d’assegurances que s’encareixen o desapareixen en zones exposades, en actius el col·lateral dels quals perd valor pel seu perfil d’emissions, o en contraparts que ajusten les condicions de finançament en funció del risc físic de la cartera.

Les organitzacions que encara no han incorporat aquest risc en la seva planificació estratègica operen amb una visió incompleta de la seva exposició real. En la pràctica, això implica almenys quatre línies de treball.

La primera és una identificació sistemàtica de les exposicions, tant al risc físic —actius en zones d’inundació, sequera, calor extrema o costa— com al risc de transició —intensitat de carboni dels sectors finançats, dependència reguladora o posició competitiva en escenaris de preus del carboni creixents. Marcs com el del World Economic Forum ofereixen una base estructurada per a aquest exercici.

La segona és integrar escenaris climàtics en els models de planificació financera. El NGFS i el BCE posen a disposició escenaris públics i consistents. No utilitzar-los com a inputs en les projeccions de negoci resulta cada vegada més difícil de justificar davant d’un consell d’administració o d’un supervisor.

La tercera passa per revisar la suficiència de les provisions comptables sota IFRS 9 o normes equivalents a la llum de les exposicions identificades, especialment en carteres immobiliàries, agrícoles i d’infraestructures situades en zones d’alt risc físic.

La quarta és desenvolupar o actualitzar plans d’adaptació que vagin més enllà de la RSC. Plans operatius que connectin escenaris de risc amb decisions concretes d’inversió, desinversió, cobertura i finançament.

Una finestra que comença a tancar-se

El moment actual es defineix per una tensió clara. Els riscos climàtics amb impacte financer creixen en intensitat i freqüència. Els supervisors europeus i una bona part del sistema financer global els integren amb més rigor. I, tanmateix, moltes organitzacions no financeres continuen tractant-los com un risc llunyà, gestionable amb divulgacions qualitatives.

El cost d’aquesta inèrcia ja no és només reputacional. És un cost de capital, d’accés al finançament i, en última instància, de valor dels actius. Les organitzacions que aconsegueixin anticipar-se i integrar el risc climàtic amb la mateixa disciplina amb què gestionen el risc de crèdit o el risc de tipus d’interès estaran millor posicionades en un entorn financer que, amb o sense consens polític global, ja ha assumit que el clima té preu.

explora els nostres serveis

Posa’t en contacte amb nosaltres i descobreix com podem ajudar-te a assolir els teus objectius de sostenibilitat.

Contacta amb nosaltres

Contingut relacionat